"El Orden de EL CAPITAL", recomanació i apunts (II). El problema de fer compatible Marx amb ell mateix.

Segueixo.

És evident que el problema principal amb el qual ha topat qualsevol persona a l'hora de plantejar una lectura determinada de El Capital -i aquesta lectura auto-anomenada republicana no n'és una excepció- és de tipus hermenèutic, és a dir, un problema d'interpretació/comprensió del QUÈ es volia dir en cada una de les parts d'aquest llibre. Per què? Marx mor al 1883, i deixa els llibres II i III de El Capital sense acabar.

"El orden de El Capital" és un llibre que es dedica a aquesta tasca de forma exhaustiva. Potser fins i tot per un lector impacient tota la Primera Part del llibre (unes 200 pàgines) resultarà feixuga però en relació a aquesta tasca hermenèutica de dipositar les bases argumentals sobre les quals defensar les tesis principals de la lectura de El Capital que comença a la Segona Part és fonamental. I -independentment de l'adhesió de cadascú a les esmentades tesis-, brillant.

Així, el segon i tercer capítol d'aquesta Primera Part analitzen respectivament el paper del Prefaci al Llibre I (1867) i de l'Epíleg al Llibre I (2ª edició alemanya, 1873), i de com fer-los compatibles. Tindrien, pels autors, dues funcions diferents. Ens ocuparem avui del primer.

Pel què fa al Prefaci, l'estudi de CFL i LAZ és ple de símils científics amb l'oposició amb la qual topa Marx (Lavoisier vs Preistley i Scheele -en una comparació que de fet és del Pròleg d'Engels al Llibre II-, Galileu vs l'escolàstica medieval, etc), i compte amb constants referències a Sòcrates i al què significar FER CIÈNCIA perquè respon a un sol i principal objectiu: situar Marx dins la normalitat científica. Allò més revolucionari, més novedós, no seria doncs el mètode seguit a El Capital (del qual s'encarreguen a l'estudi que comentaré a la següent entrada sobre l'Epíleg al Llibre I, en la qual neguen la lectura en clau dialèctica) sinó el fet que constituiria una intervenció científicament normal en un terreny -continent- inexplorat.

És brutal la ingent quantitat d'arguments que els autors utilitzen per demostrar que Marx no comença fent "metafísica" apartant-se des del primer moment del camí NORMAL de la ciència, sinó que fa "metafísica" perquè és l'única manera de ser un científic normal en un terreny com és el de la història; Per exemple, els paral·lelismes amb els retrets que es feien a l'estructuralisme quan va començar a dedicar-se a coses que no eren estrictament referides al llenguatge, per construir models "apriorístics" i "abstractes".

Si Marx comença per construir una mena de "model teòric", ho fa precisament per facilitar-se una via d'accés a l'experimentació perquè:

"...quan la certesa sensible pretén ser la més rica, és, en realitat, la més pobre; quan pretén ser la més concreta, és la més abstracta; pretén no estar contaminada per la teoria i és el terreny en el qual els prejudicis meś abstractes operen a priori sense problemes, en forma desordenada, caòtica o incontrolable."

Això sí, les moltes pàgines de defensa de l'abstracció teòrica "metafísica" com a pas previ per la construcció d'un model teòric no porta els autors a romandre impassibles davant la l'ús massiu -a esquenes dels seu nuls resultats empírics- de models teòrics en l'economia convencional moderna (vulgar, no marxista o convencional, com vulgueu dir-li); Poden generar admiració per la seva complexitat, "la fascinació que inevitablement provocar qualsevol construcció matemàtica", però amaguen que els economistes "han agafat l'hàbit d'embolicar les seves idees més aviat imprecises en el llenguatge del càlcul infinitessimal", sense acomplexar-se per:

"el casi nul resultat teòric amb el qual compten les seves construccions teòriques. Més aviat al contrari, en to bastant arrogant, consideren que si els fets no responen als seus models, el millor que es pot fer és canviar els fets. Es tracta, sense cap tipus de dubte, d'un procediment científic inusual el de pensar que quan la realitat no s'ajusta al model, el què falla és la realitat, i per tant s'haurà d'aplicar algun pla d'ajustament del FMI per corregir-la."

Fins aquí per avui. És un només un esboç de la idea principal del segon capítol de la Primera Part del llibre de CFL i LAZ: l'estudi del Prefaci. Aquesta idea tossuda que apareix constantment, la d'otorgar rupturisme a la normalitat científica per convertir Marx en el què indubtablement és i serà quan la ideologia -en el sentit més marxista possible- que contamina la ciència ho permeti: El Galileu de la Història.

Seguirem amb l'estudi de l'esmentat epíleg i de com, pels autors, permet una interpretació que és un revés a la usual i ordinària lectura en clau dialèctica de la tradició escolàstica marxista.